ELS DOS AMICS
Això va anar i era una vegada una casa amb un jardí ple de moltes, moltíssimes classes de flors, que lluïen unes junt a altres. Un poc més enllà, quasi amagada per l´herba del jardí, hi havia una flor molt menuda: una margarida tota blanca i daurada. Però també tota sola.
Això va anar i era una vegada una casa amb un jardí ple de moltes, moltíssimes classes de flors, que lluïen unes junt a altres. Un poc més enllà, quasi amagada per l´herba del jardí, hi havia una flor molt menuda: una margarida tota blanca i daurada. Però també tota sola.
Les altres flors vivien més lluny, formant uns grans massissos que el jardiner regava tots els dies. De vegades, la margarideta les mirava un poc trista, però mai no els podia parlar perquè… n´eren tan lluny i la seua veu era tan dèbil!
Un dia un pardalet va revolotejar molt a prop d´ella, i a la fi es va posar damunt una pedra… La margarida pensà: quin pardalet més bonic! Vindrà a vore aquelles flors… Però el pardalet no es movia de la pedra i mirava i remirava la margarida.
_Margarida, li va dir, en aquest jardí hi ha flors meravelloses, però tu sembles un botó d´or i… m´agrades tant…
Quina alegria va tenir la margarideta! Ella que es pensava que les altres flors eren més boniques! Ara ja no tenia per què estar trista i pensava:
_Ja no puc viure millor: el sol em dóna calor, visc a l´aire lliure i fins i tot m´arriben gotes de l´aigua amb què el jardiner rega les altres flors, i ara, a més, he trobat un amic.
Així va ser: el pardalet i la margarida estaven junts una bona part del dia, i junts prenien l´aire, el sol, la pluja… I junts aguaitaven l´herba fresca i els núvols que de vegades creuaven el cel; i parlaven, i estaven contents. Però un dia, de bon matí, la margarideta va sentir un soroll estrany, com de metall: xas, xas, xas! Es va alçar per entre l´herba per tal de vore què era allò que passava i va vore… Una xiqueta amb unes tisores anava tallant les més boniques flors del jardí. Quina tristor! Encara que mai no els havia pogut parlar, la margarida sentia pena. S´havia acostumat a vore-les allí, un poc llunyanes, però sempre lluint unes junt a les altres.
De sobte va sentir un crit… I després una cançó molt, molt trista. I va reconéixer la veu del seu amic el pardalet. Mirà i el trobà empresonat dins d´una gàbia. I la margarideta es posà a plorar. I ja no li va importar ni el sol, ni l´aire, ni l´aigua, ni els núvols. S´havia tornat a quedar tota sola.
En aquest moment el jardiner passava tallant l´herba, i en vore la margarideta, pensà:
_Agarraré també aquesta margarideta i així el pardalet es pensarà que encara està lliure.
La va agarrar i la va posar dins la gàbia, junt al pardalet. La margarideta estava contenta perquè es pensava que així el seu amic no s´adonaria tant de la seua presó. Però el pardalet li digué:
_A tu també t´han tancat. Ja no tenim ni el sol, ni l´aire lliure, ni podem sentir l´herba fresca…
La margarideta tenia set i, a poc a poc, anava ofegant-se. Però encara tenia paraules per al seu amic… I el pardalet cada vegada cantava més i més trist.
Al dematí, el jardiner el va trobar mort i el va traure de la gàbia. El pardalet caigué per entre l´herba, i també la margarideta, marcida, al seu costat. I el seu pensament era, encara, per a aquell pardalet que un dia va voler ser el seu amic.
8 comentaris:
ES MOLT BONICA I TRISTA ESTA RONDALLA, PERO ES LO BO QUE TE ES LO QUE PER A MI DESCRIU, LA BONA AMISTAT QUE NIA ENTRE DOS SERS, SIGEN COM SIGEN, I LO TRIST QUE ES PEDRE UN AMIC, PUES COM MOLTA GENT SAP, UN VERDADER AMIC NO ES GENS FACIL DE TROBAR ..... M´AGRADAT MOLT, A MIS LES MARGARIDES SON LES MEUS FLORS PREDILECTES I MES ENCARA BLANQUES, SON PRESIOSES, GRASIES PER FERMOS GAUDIR D´ESTA HISTORIETA TAN BONICA
l'amistat,un tresor que cal guardar i consentir per a tindre'l sempre, perquè amistat moltes però amics,amics,no tants, molt bonica la rondalla
Pense com Lucia, les amistats son moltes, però els amics i amigues pocs.
Hui ja dimecres, mijant setmana, en un parell de dies ja estem al casal, aneu animant-se que es te que parlar de moltes cosses, no Cuenca?
La rondalla está, com totes, de categoría, pero a banda de l´amistat que es el tema central de la rondalla, jo m´he quedat amb una coseta. Jo sempre li he inculcat a les meues filles que si arranquem una flor (per molt romántic que siga el fet de donarlila a alguna persona) estem privanla de la vida i el que va darrere de nosaltres ja no podra contemplarla com nosaltres. Per lo tant, quand vegau floretes al cam respeteules, per favor.
quanta rao te, la rondalla i tu MARTINET, JA VEC QUE E STAS DE GUARDIETA CON JO,JEJEJEJE
a mi el que m'ha cridat l'atenció es quan diu que la margarideta s'ofegava, collins que mal,Martí a mi no m'agrada això de que em regalen flors, pel mateix que a tu, les flors al camp on pugam gaudir d'elles
Compartix el pensament amb tu Lucía, les flors deuen de estar al camp, o en macetes tambe, pero vives. Aiiiii Maytetxuuuuuuu, estas currant????, bo, ahir vullc dir, o avui tambe estas currant???? jo si estic currant fins al dimecres tinc el torn de la nit. Un saludo per a tots i un besset tambe per a tots.
jo estic amb vosaltres, Martí i Lucía,les flors al camp ara més val que no entren chirel y daria jjajja, gracia no es fara ninguna, però les coses com son, on més lluisen les flors es al camp amb el reflexe del sol
Publica un comentari a l'entrada