I continuem amb el 18...

El dia 18 de Març, dia per excelència dels contrastes, me toca contar-vose'l a mi. I vos comente de contrastes per la gran diferència que hi ha entre el passacarrer del matí i el de la vesprada, i no vullc dir amb asò que un es millor que l'altre, com pensa molta gent, simplement son molt diferents.
El dia 18, comença igual com els altres dies, amb la desperta per el veïnat i l'esmorçaret, que cada dia ens preparen els grans cuiner de la falla al cau. Seguidament va el passacarrer on molt poca gent acodix, la gran majoria son els menudets de la falla, que amb un solet bonisim, passegen per els carrers amb els carrets o a peu, acompanyats per els pares , ties, iaios... Com podeu imaginar amb tanta xicalla la volta es pausada, molt tranquila amb un so de xaranga excelent, ja que dona igual si vas davant o darrere sempre se escolta igual. Acabada la volta, toca l'hora de dinar i al cau començen a vores els monyos de falleres (bueno la gran majoria amb un pirri, per ser mes cómodo per a tot el que ens espera) i als fallers, tots nerviosos per començar la visita de cortesia als monuments de totes les falles de Sueca.
Quasi sense temps anem cap a casa a cambiar-nos per començar la volta, quedem al cau per replegar a nostres falleres majors i moure cap a la porta de l'asil dels ancians, punt de partida de tots els fallers del poble. La quantitat de fallers i falleres aumenta respecte al matí, per el matí érem 10 i per la vesprà 100... cosa que ens obliga a organitzar-nos (les falleres, clar!!! el faller dona igual on es fique, sempre sent la xaranga). L'oratge es l'altre contrast, per la vesprada ja no tenim eixe solet, com van passant les hores el fret apreta, i els recorreguts per les afores de Sueca pareixen neveres, principal motiu per l'ausensia de menudets aquest acte.
Aquest any amb els megafonos heu passarem molt be, algunes que recordaben xarangades les cantaben, mestres que la resta les ballàvem i seguíem amb cançonetes d'ara o inventades... donava igual mentres feren festa entre nosaltres les falleres. M'agradà molt vore com desde les cadets fins a l'inserso, passant per les de Eivisa, les Glams i tota la resta poguérem ballar com si d'una coreografia única es tractara. Jo crec que per a l'any que be podríem preparar-nos millor les cançons inclús portar-les escrites i amb ball per a que sigua una visita de cortesia xuquerísima sense necessitat d'una xaranga (cossa que no vull llevar-li el revesí a nostra junta i presidenta si havien pensat en posar-nos una xaranga extra per eixa vesprada) Per acabar el dia, ens quedaba el sopar i ball al cau, pero eren mes o menys la mateixa quantitat de fallers que per el matí, pocs però valents, i mes valents els que pogueren encarregar-se de la barra mentres la gran majoria s'en anava cap a casa rebentats, jo entre elles.

Ara sols queda que vosaltres comenteu que coincidiu amb mi o amb que esteu en desacrod...

EL DIA 18

Be, xuquerets, seguim tornant enrere en el temps, seguim recordant les falles de 2009, avui ens centrarem en el dia 18 de març, exactament quatre setmanes enrere. Aquell dimecres començà amb la tradicional despertà. Seguidament recuperarem forces al cau amb un bon esmorzaret i més tard tingué lloc un passacarrer per la barriada.

A continuació, el dinar, cortesía d’eixos grans cuiners que tenim a la Xúquer, als quals els donem les gràcies per estar ahí un dia i un altre, per currar-se-ho com ho fan totes les dies de convoi faller. A continuació, ja en la panxeta plena i energies renovades, abandonàrem el cau per uns instants per posar-nos de nou els trajes de valencians. Mentrestant certes persones es dedicaven a preparar els vehicles corresponents amb tot allò que es requereix en la visita de cortesia. També a ells els donem les gràcies per estar pendents de tot allò que necessitem i per facilitar-nos al llarg de tot el passacarrer tant la beguda com el menjar que requerim.

Es va fer l’hora i pampampamapmapampam, tirarem la traca i sortirem del cau, aquesta vegada no en direcció a casa de les Falleres Majors, sino a la de la nostra super-presi, que volia obsequiar-nos en un berenaret. Ferem el “tentenpié” que pertocava i començarem l’acte.

Quan menys ens n’haviem adonat ja erem de nou al cau; que estrany, encara no son les 9h! Clar, com que enguany erem els primers haviem acabat a una hora acceptable. I res, a casa de nou, una dutxeta ràpida i una altra vegada al cau per tal de sopar.

Una vegada acabat, retirada de taules i a ballar, aprofiteu xuquerets, que és la darrera nit... Va haver-hi gran afluència de gent aquell dia, vam rebre la visita de familiars i amics, així com membres d’altres comissions... tot era perfecte, tot excepte jo i l’estat en què em trobava, ja que tenia un refredat de por i en febra com estava vaig haver d’anar-me’n abans que s’acabara la festa... Be, no passa res, l’any que ve més i millor. I fins ací la crònica del dia, ja seguim demà amb el dinou. Que passeu bon dia xuquerets.

EL 18 DE MARÇ

Be, en els darrers articles hem estat recordant els dies de falles del 2008. Ens quedarem en la nit de disfresses; avui, seguint amb les historietes, parlarem del dia 18. Aquell dimarts començà amb la tradicional despertà. Seguidament tinguérem l’esmorzaret al cau, i més tard el passacarrer per la barriada.

Després el dinar, cortesia dels nostres grans cuiners, als quals des d’ací donem les gràcies, s’ho curren molt durant la setmana fallera. Aquell dia, per primera vegada a la falla (almenys des que jo soc fallera) es van fer macarrons. Quina alegria quan els vaig veure, jajaja! L’arròs a banda, el gaspatxo, etc, a mi no m’agraden, per la qual cosa acabe menjant sempre paella, així que aquell dia vaig dinar molt agust. Després de recuperar forces, ja amb la panxa plena, ens en anàrem, uns a vestir-se i altres a preparar les flagos amb l’avituallament que requereix la visita de cortesia. Gràcies també a tota eixa gent que està pendent del que necessitem al llarg del passacarrer (beguda i menjar) i va repartint-ho pels diferents punts que conformen el seu itinerari.

Una volta preparats ens dirigirem a casa de les Falleres Majors, les recollirem, férem un “tentenpié” i començarem l’acte, que va discórrer, com tots els anys, amb molta alegria i festa. Quan vaig arribar a casa eren més de les onze de la nit (no sentia las piernas), una dutxeta ràpida i al cau de nou per a sopar. Una volta acabat, retirada de les taules i a ballar. Aquella nit va haver una gran afluència de gent, com tots els anys en eixa data, ja que l’endemà era festa. Donava gust veure el casal tan ple i a tothom disfurtant de les festes josefines… I fins ací la crònica de hui, continuarà…

Rojuel