EL SASTRE I EL SABATER
En un poblet de la comarca de la Ribera vivia un sastre que devia molts diners a tots els veïns del poble, i com guanyava molt repoquet, no podia pagar els deutes.
_Quina cosa podria fer? es preguntava una i altra volta.
A la fi va trobar una solució: es faria el mort i així li ho perdonarien tot. I envià la dona a plorar al carrer:
_Ai, ai, el meu home! Pobret meu! Ai, el meu marit! Ai, que ja és mort! Ai, ai!!
Els veïns, en assabentar-se de la notícia, volien consolar a la dona i li deien:
_Toca! Allò que el teu home ens devia, li ho perdonem.
Però no pensava així el sabater, que, de totes a totes, volia cobrar-se el quinzet que el sastre li devia.
Per la nit dugueren el mort a l´església per tal d´esperar l´hora del soterrar. El sastre anava dins de la caixa tot rient-se de l´èxit de la seua trampa i pensant quina cara posarien tots quan a l´hora d´enterrar-lo el veieren eixir de la caixa.
I allà a l´església, solitari, quedà el difunt. Però el sabater, anant a la seua, entrà poc després a l´església, s´acostà al mort, alçà la tapa de la caixa i digué:
_Torna´m el quinzet, sastre del dimoni!
En això estaven, quan es va sentir un soroll i el sabater se´n va amagar dins d´un confessionari. Aleshores entraren uns lladres que començaren a repartir-se quant havien furtat en els pobles del voltant, i en feren set muntonets. Però els lladres eren sis. Qui es quedava, doncs, el sèptim muntonet?
_Qui li pegue bufetà al mort se l´emportarà.
Tots callaren, una miqueta impressionats. Per fi, el més menudet, més atrevit, digué:
- Jo li´n pegue una, i si em doneu més diners, li´n pegue més.
I ja s´acostava el lladre al sastre quan aquest, que ho havia sentit tot, alçant-se de la caixa i amb una veu cavernosa, digué:
_Ajudeu-me, difunts!
I el sabater, en sentir-ho, amb veu més fosca encara, cridà:
_Allí anem tots junts!!
Quina tremolor de cames sentiren els lladres! Amb una por que no podien més, cames fugiu-me, eixiren de l´església com un llamp, mentre el sastre i el sabater es repartien els dinerets. Ja se n´anaven, quan el sabater es recordà de l´assumpte que l´havia portat allí, i tornà a demanar-li el quinzet al sastre.
Però el capità dels lladres no semblava que es conformava amb el que havia passat i, sobretot, no volia perdre els seus diners; i tornà a l´església. Però ja en la porta, va sentir:
_Vinga, dona´m el quinzet.
I en sentir això començà a córrer més de pressa que abans i dient aterroritzat als seus companys:
_Correu, correu, que han vingut tants difunts que han tocat a quinzet!!
En un poblet de la comarca de la Ribera vivia un sastre que devia molts diners a tots els veïns del poble, i com guanyava molt repoquet, no podia pagar els deutes.
_Quina cosa podria fer? es preguntava una i altra volta.
A la fi va trobar una solució: es faria el mort i així li ho perdonarien tot. I envià la dona a plorar al carrer:
_Ai, ai, el meu home! Pobret meu! Ai, el meu marit! Ai, que ja és mort! Ai, ai!!
Els veïns, en assabentar-se de la notícia, volien consolar a la dona i li deien:
_Toca! Allò que el teu home ens devia, li ho perdonem.
Però no pensava així el sabater, que, de totes a totes, volia cobrar-se el quinzet que el sastre li devia.
Per la nit dugueren el mort a l´església per tal d´esperar l´hora del soterrar. El sastre anava dins de la caixa tot rient-se de l´èxit de la seua trampa i pensant quina cara posarien tots quan a l´hora d´enterrar-lo el veieren eixir de la caixa.
I allà a l´església, solitari, quedà el difunt. Però el sabater, anant a la seua, entrà poc després a l´església, s´acostà al mort, alçà la tapa de la caixa i digué:
_Torna´m el quinzet, sastre del dimoni!
En això estaven, quan es va sentir un soroll i el sabater se´n va amagar dins d´un confessionari. Aleshores entraren uns lladres que començaren a repartir-se quant havien furtat en els pobles del voltant, i en feren set muntonets. Però els lladres eren sis. Qui es quedava, doncs, el sèptim muntonet?
_Qui li pegue bufetà al mort se l´emportarà.
Tots callaren, una miqueta impressionats. Per fi, el més menudet, més atrevit, digué:
- Jo li´n pegue una, i si em doneu més diners, li´n pegue més.
I ja s´acostava el lladre al sastre quan aquest, que ho havia sentit tot, alçant-se de la caixa i amb una veu cavernosa, digué:
_Ajudeu-me, difunts!
I el sabater, en sentir-ho, amb veu més fosca encara, cridà:
_Allí anem tots junts!!
Quina tremolor de cames sentiren els lladres! Amb una por que no podien més, cames fugiu-me, eixiren de l´església com un llamp, mentre el sastre i el sabater es repartien els dinerets. Ja se n´anaven, quan el sabater es recordà de l´assumpte que l´havia portat allí, i tornà a demanar-li el quinzet al sastre.
Però el capità dels lladres no semblava que es conformava amb el que havia passat i, sobretot, no volia perdre els seus diners; i tornà a l´església. Però ja en la porta, va sentir:
_Vinga, dona´m el quinzet.
I en sentir això començà a córrer més de pressa que abans i dient aterroritzat als seus companys:
_Correu, correu, que han vingut tants difunts que han tocat a quinzet!!
4 comentaris:
Aquesta no la coneixia¡¡
Aquesta tambe m´agradat molt!!!
Bonisssiiiimaaaaaa! al meu gust esta rondalla es bonísimaaa. Ma sorpres a muntó i ma fet riure a manta. Bonisimaaaa no em canse de diro. La imaginasió popular no coneix ningún límit. De categoría.
no cal que feu que son bonissimes les rondalles,a vore si entre tots podem fer-ne un bon muntó per a contar-les als menuts i que no es perden
Publica un comentari a l'entrada