FA 30 ANYS DE LA CONSTITUCIO ESPANYOLA: QUI EN VOL MES????

Ens l'havien defensada com un instrument que havia de portar a una gestió democràtica de la vida pública en què la nació catalana podria viure lliurement. Experiències amargues indiquen que el raonament del mal menor no va ser encertat

Professor de la UAB i membre de l'Associació Manuel Gonzàlez Alba

CARLES CASTELLANOS I LLORENÇ..

Aquest 6 de desembre ja farà trenta anys que la nostra vida política dins l'Estat espanyol és regida per aquesta norma fonamental. Els partidaris d'aquest text ens l'havien defensat com l'instrument que ens havia de portar a una gestió democràtica de la nostra vida pública, dins la qual la nació catalana podria viure lliurement. Sortíem del franquisme i alguns creien que qualsevol cosa podia ser defensada com a millor. Però, després de tots aquests anys d'experiències amargues repetides, és evident que el raonament del «mal menor» no va ser gens encertat. És hora que això es reconegui sense reserves i que es passi a fer una altra mena de política, sobre unes bases sòlides.

En primer lloc, diguem la veritat: l'Estat espanyol no és un sistema polític pròpiament democràtic. Sorgit del franquisme sense ruptura, s'ha aguantat en tres columnes bàsiques de caràcter oligàrquic, amb lleus maquillatges: la monarquia constitucionalista, l'Estat de les Autonomies i la aconfessionalitat. Aquests elements disfressen i reforcen el que és realment un poder, en molts aspectes, absolut, centralitzador i espanyolitzador, i contemporitzador amb la religió catòlica. Neguen així la democràcia, l'autodeterminació dels pobles i la laïcitat.

La Constitució Espanyola és l'embolcall legal de tot aquest ordre injust. Així ho perceben tots els espanyolistes defensors i beneficiaris d'aquest estat de coses, que amb una mà enarboren el text constitucional com si fos un dogma sagrat mentre que amb l'altra s'embutxaquen els diners que ens han robat. I així ho sentim en la pròpia pell els qui en som les víctimes. I la figura del rei d'Espanya és «la cirereta» que corona aquest pastís enverinat. Per això ningú que tingui un punt d'honestedat democràtica no pot defensar la monarquia hispànica, ningú que se senti català i ciutadà lliure, amb dos dits de front, no n'ha de voler res més d'aquest color.

Fer política amb majúscules L'error que hem comès les catalanes i els catalans col·lectivament quan hem tingut moments d'una certa llibertat d'expressió, ha estat el de no enfrontar-nos amb els nostres veritables problemes; ens hem mantingut majoritàriament reduïts a «la petita política», a la pràctica del famós «peix al cove», a reivindicacions socials i culturals disperses, i hem cedit la «gran política» als nostres enemics. Però ara ja es pot veure ben clar que l'única política que marca seriosament les nostres vides és tot allò que defineix el nostre marc de poder general. Si tenim dèficits de serveis socials o d'infraestructures, n'és l'espoliació fiscal de l'Estat espanyol la causa principal. Si la situació social de la llengua és precària, és l'Estat espanyol i els seus defensors allò que impedeix fer polítiques serioses d'educació, d'immigració, de mitjans de comunicació, d'indústries culturals, de difusió de la nostra llengua dins la seva pròpia àrea lingüística, fragmentada per imperatiu constitucional espanyol. Si hi ha mancances democràtiques en tants aspectes de la vida pública, l'origen n'és el mateix Estat democràticament malformat.

La Constitució Espanyola ens diu clarament que no tenim cap més alternativa. Per arribar a la societat democràtica i justa per la qual tantes persones treballem, només ens queda la independència.

Prou de mals menors La política amb majúscules es fa tan sols amb accions que portin cap a aquest objectiu alliberador bàsic. Prou de «mals menors» que prolonguen el nostre mal. No podem caure en l'engany d'ajudar amb el nostre vot partits que actuen contra la nostra identitat nacional (com el PSC-PSOE amb la seva obsessió per espanyolitzar els mitjans de comunicació) per molt que es presentin com «el mal menor» que alterna amb el PP; i ningú no hauria de donar tampoc suport a d'altres partits mentre no estiguin disposats a proclamar la independència i a pactar només amb aquells que reconeguin el dret d'autodeterminació. Ara no n'hi ha de partits així als parlaments regionals. Caldrà, doncs, que canviïn o que siguin substituïts per partits nous. No ens desviem darrere falses polítiques. Fem política amb majúscules. Comencem a fer passos segurs cap a la independència.