SOM LA XÚQUER I SOM LES CAMPIONES

I ho dic aixina, incloent-me encara que no juguí ni un segon de la gran final, perquè per a mi el gran triomf del dissabte no estigué només en la canxa sinó també a l'altra part de la ratlla. Des del primer moment que arribàrem formàrem un grup compacte, tots units, jugadores i animadores i cadascú va fer el seu paper a la perfecció, per això les coses eixiren conforme eixiren.

¿Què puc dir del nostre equip? Doncs moltes coses: puc dir que són totes elles admirables, que les germanes Serrano, a dieta i tot, es deixaren la pell en la canxa (Esther un poquet més i es deixa el cap i tot però afortunadament ni ella ni la xica de Sales es feren res), que Carmen, a pesar de la seua tendinitis no amollava el baló aixina li arraparen els braços sencers, que Fanny i Desi, a pesar de les seues ungles de porcellana (per cert, Encarni, un bon treball) eixiren al camp disposades a tot, que Marisa va ser capaç de superar la seua inseguretat i va jugar sense fer cap doble (¿tu veus com no ho feies tan malament?), que Rocío, tot i que estava esgotada i esperava no tornar a eixir, no s'ho pensà dues voltes quan li digueren "Rocío, entra tu", que Elsa semblava que estava clonà perquè ja la veies tirant a canasta i ja estava a l'altra part del camp altra volta i Rojuel, amb el peu embenat tota la setmana, disposada a fer el que féra falta, a entrar quan li deien i a eixir del camp quan li deien (que açò és encara més difícil de fer, al meu parer).

Tot açò és el que veiérem dins del camp ¿i fora? doncs fora la cosa estava a l'altura: allí teníem tres generacions de la família Roda-Lucas animant a l'equip, dos persones en un cos que, per fi, es va fer el tan merescut gelaet (va per tu, Roser), Maduixana, inseparable de la seua càmera per a donar testimoni de tot, Soni, suportant estoicament que li digueren "senyora" (tot siga per la falla, Soni), Jaquie, animadora infatigable, acompanyada per Ainhoa, Mar i Assumpta, que també volien pompons, eixe Romeu que semblava "el pacificador" quan la temperatura pujava, la mare de les Serrano que no pogué evitar entrar-se'n a la canxa quan veié a la seua xiqueta per terra, eixe president generós que ens convidà al refresquet de després, eixos dos Rafes fent pinya amb el grup, Javier amb els seus "falten 20 segons", ¡ai, mare, 20 segons! i, com no, la meua germana que els dos dissabtes anteriors es quedà fent la meua faena per a què jo poguera anar al bàsquet. A tots, gràcies per estar allí.

I, finalment, no puc acabar sense parlar de les de Cervantes que posaren el fi de festa perfecte per a l'ocasió. Estic contenta que aconseguiren el quart lloc no només per simpatia personal sinó perquè se'ls va ocórrer portar la traca i acabar el campionat sent fidels a la seua essència. Perquè, sí, és una prova esportiva però és, per damunt de tot, una prova fallera i acabar així, amb olor de pólvora, és el final perfecte.