UNA ALTRA RONDALLA

El Príncep Malaltús

En un temps molt antic hi havia un rei que tenia un fill groguis, malaltús, sense ganes de menjar, ni de fer res. Per això el mimaven i li concedien tot lo que desitjava. No obstant això era animós; les forces físiques no corresponien als seus somnis de grandesa: ser un cavaller esforçat i mamprendre la conquista d'un gran regne lluitant contra gegants en batalles descomunals.

Al príncep el visitaren els metges de més fama i no aconseguiren curar-lo. Però no se qui va dir que en una muntanya molt alta es criava la medicina que ell necessitava: un fruital que produïa unes pomes d'or que augmentaven les forces de qui les tastava.

El príncep, qui a pesar d'estar tant dèbil tenia ganes d'aventures, demanà permís a son pare, qui es resistia a donar-li'l, i sense cap acompanyament, es llençà a la conquista del fruit daurat que li havia de donar la salut.

Quan el príncep passava pel carrer, muntant el cavall blanc que li havia regalat son pare, la gent exclamava: ¡mira, pareix un llapis damunt d'un cavall! Tan primet estava.

Anant de camí se li va fer de nit i buscà estatge en una caseta del camp. En la caseta vivia una agüeleta que els donà hostatge, al príncep i al cavall. El príncep li demanà informes a la velleta sobre l'arbre prodigiós que tenia aquells fruits que donaven tanta força. La velleta li va donar la següent informació: Camina en la direcció de l’estrella polar, sense girar ni a la dreta ni a l'esquerra. Passaràs per una muntanya molt escarpada. En mig del bosc trobaràs un gegant. Aquest et posarà a prova. Si la superes, et deixarà seguir el teu camí. Després segueix avançant. Al final del camí veuràs la pomera dels fruits que donen força.

A l’endemà de matí, el príncep es despedeix de la velleta, puja al cavall i mamprèn el seu camí. Cavalcant de dia i descansant de nit va sempre en la direcció que la velleta li havia indicat. Arriba dalt de la muntanya, dins d'un bosc espès, i allí li ix un gegant, alt com un campanar.

¡So! -li diu el gegant al cavall, agarrant-lo dels ramals. Obliga a descavalcar al príncep i li diu en una veu molt grossa: Pel camí que portes, ja veig que te dirigeixes a l'hort de la pomera de les pomes de la força. Però has de saber que no et deixaré passar avant si no em demostres la teva superioritat en alguna cosa. Com jo em considere superior et deixaré triar la prova.

El príncep en veure el gegant tant alt en les cames obertes, va tindre una inspiració i contesta:

- De seguida. A veure si tu pots fer lo que jo faig. I puja damunt del cavall i li passa al gegant entre mig de les cames.

El gegant, tot sorprès per l’intel·ligència del príncep i no volent fer us de sa força, exclamà:

- M'has guanyat. ¡Pots seguir avant! Però en una condició: que en tornar no passes per ací.

El príncep segueix el seu camí, ara diferent, mes planet, mes ample, vorejat de verdor i floretes, i arriba a l'hort de la pomera de les pomes de la fortalesa: eren daurades, en galtes roges, d'un aroma i d'un gust deliciós.

No va poder contindres el príncep i, immediatament, començà el tractament de la seva malaltia, menjant-se dos o tres pomes seguides. Una volta satisfet, omplí un sac d'aquell fruit tant prodigiós i mamprengué el camí de retorn, per a continuar en el palau la cura de sa malaltia.

El príncep no va tornar a casa pel mateix camí pel que havia anat, per por al gegant, que li ho havia prohibit, sinó per unes sendes estretes i tortuoses per a on corrien llops, lleons, tigres, i tota classe d'animals silvestres. El príncep anava vencent a les feres que li eixien al pas, una darrere de l’altra, ferint-les en la faca que portava, i en la força recuperada dels seus braços.

Per fi el príncep arribà a casa, abraçà a son pare, seguí el tractament, es curà del tot i en aquella casa tots foren feliços.

Artana Estiu 1995
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.