TORNEM A LES RONDALLES

La Favereta

Era un matrimoni molt pobret. Ad ell li deien Ramon i ad ella Julieta. En sa casa, una chavola a les afores del poble, mal moblada, no hi havia més que misèria i companyia. Ells anaven mal vestits, i vivien mal alimentats: passàven mes fam que els anacoretes.

Darrere d'on vivien, hi havia un femeret. El senyor Ramon va tindre l’ocurrència de sembrar allí unes faves que regava tots els dies. Van eixir sis o set faveres.

Per allí passà una fada bondadosa, que volia afavorir el matrimoni, i per això digué al senyor Ramon: "estic sabedora dels vostres bons sentiments i vull recompensar-los. Per això, Ramon, segueix regant les faveres; totes se secaran excepte una que jo faré màgica. Per ella podreu arribar al cel i obtindreu allí la recompensa.

Apenes la fada acabà de parlar, se van secar totes les faveres, excepte una, que regada un dia i un altre dia, a la fi va arribar al cel.

En vista d'aquell resultat, el senyor Ramon va decidir pujar al cel a per la recompensa. De rameta en rameta, favereta amunt, arribà al cel. ¡Pam, pam!, toca a les portes del cel.

- ¿Qui és?, contesta Sant Pere des de dins
- Sóc jo, Ramonet.
- Ja vaig, diu Sant Pere, i li obri la porta.

Ramonet li explica les circumstancies del seu viatge en poques paraules, perquè Sant Pere tenia pressa i no estava per a romanços. El porter del cel es fa càrrec de la situació de la família i li dona a Ramonet unes estovalles, instruint-lo sobre el mode d'usar-les.

Quan vages a menjar, estén les estovalles damunt de la taula i digues: parat estovalles, i al moment tindràs tot el que vulgues menjar. El senyor Ramonet li donà les gracies a Sant Pere i pel mateix camí que havia pujat, favereta avall, de rameta en rameta, arriba baix a sa casa i li contà a la seva dona el regal que li havia fet Sant Pere.

La dona de Ramon no havia acabat de creure's lo que havia contat Ramon, però a l'hora de dinar va estendre les estovalles damunt de la taula per si de cas . Ramon, en gran solemnitat, pronuncia les paraules màgiques: parat, estovalles. I al punt damunt de la taula aparegueren tota classe de menjars, servits en plats de porcellana, coberteria de plata i cristalleria de lo millor: pa blanet, vins i licors exquisits, entremesos variats, formatge, pernil, embotits, ostres, llagosta i varies classes de mariscs, caviar, salsetes de color, espàrrecs, caldos suculents, racions de carn i de peix ben guisades, coquetes d'ou, postres i gelats variats, i unes altres coses.

Marit i muller es posaren a menjar i van traure la panxa de mal any. Però quan Julieta començà a replegar les sobres, tot lo que havia quedat damunt de la taula desaparegué per encant, com el manà en el desert.

Els dies següents es va repetir el prodigi. Ramon i Julieta estaven de lo mes contents. Cada dia tenien més llustre, i la gent s'admirava d'aquella transformació. Els qui no estaven contents del tot eren Ramon i Julieta, perquè seguien tan pobres com sempre. ¡Si a lo manco no desaparegueren les sobres dels menjars, les podrien vendre i en el producte de la venda comprar-nos una caseta, mobles i vestits!

Julieta- que ja estava ben empapussada de pernil y llagostins - va convèncer a Ramon de que tornara al cel i li demanara diners a Sant Pere.
Allà se'n va Ramonet, favereta amunt, de rameta en rameta i arriba a les portes del cel. Toca al portal: ¡Pam, pam!

- ¿Quí es ? Diu des de dins Sant Pere
- Soc Ramonet, el de la favereta.

Sant Pere mira per la ventalla i obri. Ramonet entra i li explica a Sant Pere lo que vol: diners.
A Sant Pere no li pareix molt be la demanda, perquè creu que ja tenen prou en les estovalles, però dissimula. I li dona a Ramon un burro -que baixarà molt be, perquè la favereta es màgica- i li fa la següent instrucció: Emporta't el burro i, quan tingues falta de diners, digues arre burro caga diners i en seguida tindràs els que vulgues. Ramon dona les gracies a Sant Pere, agarra al burro del ramal i baixen els dos per la favereta, de rameta en rameta, i arriben a terra.

Tan pronte com entrà en casa, va voler fer la prova. Tancà la porta i davant de la seua senyora diu: arre, burro, caga diners. I al punt començà el burro a soltar un chorro de monedes d'or, que cauen en terra en el seu so metàl·lic tan agradable als oïts del matrimoni afortunat. L’operació es va repetir els dies següents tantes vegades com volgueren obtindre diners. I en aquells diners es van comprar una caseta, mobles, vestits, utensilis de cuina i un automòbil.

Tot açò provocà l’admiració de la gent, que no s'explicava aquell canvi tan radical. Utilitzaren el cotxe per anar a missa el diugmenge, el que els valgué la crítica de la gent, que els dia nous rics perquè sa casa estava al costat de l’església.

Ramonet i Julieta estaven més amples que llargs en la nova vida, però a la dona li disgustava una cosa i era que, quan anaven a missa els diugmenges, no tocaren les campanes del campanar, com quan anava el bisbe, que no era tan ric com ells.

La vanitosa Julieta no parà d'importunar al bon Ramonet per que anara a queixar-se a Sant Pere de lo que ella creia una injustícia, i demanar-li que ordenara el toc de campanes. Com unes altres voltes, Ramon, favereta amunt, de rameta en rameta, va fer cap al cel. Sant Pere l'escoltà i somrient al veure la vanitat d'aquella parella, en el seu interior va pensar: a estos desficiosos, desagraïts, que mai no en tenen prou, ¡ja els donaré jo bons tocs de campanes!. I dirigint-se a Ramon li diu: Pren esta porra - una maça de fusta que tenia allí prop - i dus-la dins del cotxe, i quan aneu a missa el diugmenge, dis-li porreta componte i voràs com aconsegueixes tot allò que et mereixes. A continuació, vingueren les despedides, paraules de gratitud, viatge de regrés, favereta avall, i... a esperar el diugmenge.

Quan el diugmenge venint anaven a missa en el cotxe, Ramon va pronunciar les paraules màgiques que Sant Pere li havia ensenyat: porreta compon-te. A l'instant la porra començà a descarregar una traca de colps sobre el cotxe, sense parar fins convertir-lo en ferro vell.
Després, volant, volant, la porra va anar a casa de Ramon i Julieta i els destrossà tot el que hi havia dins. A continuació va assolar la caseta, deixant en el carrer a Ramon i Julieta.

Per sa ambició desmesurada, Sant Pere els va donar el que mereixien.