Dissabte, 7'15 del matí, sona el despertador. Ens alcem amb desgana però és posar-nos l'equipació esportiva i ja va entrant-nos el nervioset de la competició, eixa competició que l'any passat guanyàrem i que, per dignitat, hem d'intentar mantindre el nivell. Anem acudint al pavelló i la son va esfumant-se a mesura que veiem a les altres companyeres que minuts després seran rivals a la canxa, ens saludem, xarrem una miqueta i cap a dins, cadascú al seu lloc. Comença el primer partit.
La che collons va ser la primera, aguanten estoicament els nostres embats tenint en compte que només en són cinc i no poden descansar ni un minut perquè no hi ha gent de repost. Primera victòria del dia. La cosa pinta bé i ja ninguna s'enrecorda de la matinada.
Aquesta va ser la primera victòria de les 6 que aconseguírem el dissabte passat. Acabàrem el campionat primeres i imbatudes, millor impossible. A destacar, des del meu punt de vista (sóc Dúlia) el companyerisme que hi havia entre nosaltres, totes disposades a fer el que fera falta fer, si feia falta jugar, a jugar i si feia falta eixir de la canxa, a animar des de fora. Érem un equip des de la que jugà 8 minuts (parle per mi) fins a la que jugà els quasi 120 minuts dels sis partits (parle per Eva (una canya), Esther i Elsa i molt a prop Rocío, Inma (estava inspirada), Vero, Vero (no m'he enganyat, hi havien dos) i Vane, totes una pinya. Sense oblidar a Fanny, que estigué allí des de primera hora del matí, ni tampoc a Desi, que acudí un poc més tard per si necessitàvem ajuda.
Esta representació va ser la que guanyà la copa però a les grades hi havia molta més gent bufant per tal que el baló entrara en l'aro. La germana de Martí i les seues amigues, que ens visitaren també a primera hora, Javier, Faustí, Dolores, Eva, Sónia, Carmen, totes elles amb els seus nanos cridant i animant a la seua falla, Romeu, David, la Roji, Encarni... i segurament algun més que me'n deixaré i us demane disculpes per això però afortunadament foren moltes les persones que aguaitaren un ratet per vore com anava la cosa. Moltes gràcies per vindre.
I, com no, moltes gràcies al meu equip, campiones dins i fora de la canxa perquè si jugant al bàsquet són bones, com a persones són millor encara. Un plaer matinejar amb vosaltres, suar amb vosaltres (bueno... val... jo... suar, suí poquet), esmorzar amb vosaltres, competir amb vosaltres i fer falla amb vosaltres. Sou molt bon elements i, el més important, jugueu amb molta esportivitat i respecteu les vostres rivals. I tot i que quasi la meitat de la plantilla acabà el campionat embenada o arrapada això no va ser prou per llevar-los les ganes de seguir jugant. Ens mereixem eixa copa que esta nit de sant Joan ens han dedicat molt amablement en el casal perquè l'hem guanyada jugant bé i amb respecte. Enhorabona a totes i gràcies per fer possible que aquestes hagen sigut les meues vivències del bàsquet.
