I MÉS RONDALLES...

Tomaset el Malfaener

Tomaset el del carrer baix era de lo més malfaener. Pertanyia a una família acomodada i s'havia criat molt mimat des de xicotet. Sa mare era la que més el contemplava: abans d'alçar-se, li pujava all llit les sopetes de café en llet ben calentetes, li tapava els peuets si els tenia fora deIs llençols, i el deixava dormir tot el que volia.

Tomaset quasi tots els dies feia tard a l'escola i, per vergonya, no entrava en ella. Feia patir en els menjars puix tot era dir: 'açò no m'agrada, açò tampoc’ i sa mare per a acontentar-lo havia de guisar menjars especials per a dell. A més a més, li trossejava la carn en el plat, li pelava la fruita i només faltava que li donara el menjar a culleradetes.

Tant com Tomaset anava creixent, anaven fent-li més contemplacions com donar-li diners per a bovades, llibertat per a anar als pobles del contorn... Primer li van comprar una bicicleta, després una moto, en la que fent el fantàstic era el terror de les dones per l'excessiva velocitat i en que conduïa per dins del poble. En una paraula, Tomaset ademés de ser un malfaener, era un perfecte maleducat.

Però succeí que la família de Tomaset, pels revessos de la fortuna, va anar molt a menys: la seu a fortuna es basava casi tota en horts de tarongers i quan la guerra europea, com les taronges no serveixen per a combatre, no tenien eixida per l'estranger; i es va arruïnar el seu cultiu, fins l'extrem que els amos arrancaven els tarongers per a sembrar blat i paniç.

La casa de Tomaset es va arruïnar també, puix hagué de vendre la hisenda per a pagar deutes i poder sobreviure. Al principi anaven tirant per allò de "més te el ric quant empobreix, que el pobre quan s’enriqueix", però va vindre un moment en que la situació es feia insostenible i l’única solució era que Tomaset es posara a treballar, cosa a la que no estava acostumat.

Tomaset es posà a treballar de llaurador. Sense noció dels treballs propis de la llaurança, havia de treballar al sol i suava la camisa. Els propietaris que el llogaven una vegada a llaurar o a cavar, escarmentats pel poc rendiment que donava, no el tornaven a buscar.

Es col·locà de manobre el les obres de l’ajuntament, que eren mes lleugeres per a ell i no tan exposades al sol, però com no estava acostumat a treballar, es cansava. El mestre d'obres el va despatxar per malfaener.

Tomaset, al vores parat, en el fons s'alegrava, content de no haver de treballar. Però justament el ferrer del poble necessitava un operari i va pensar en ell. Tomaset no tenia excusa per a no acceptar el treball que li oferien, sobretot perquè no treballaria al sol. Els primers dies anava pegant colps de mall damunt l'enclusa sense gemegar. Però prompte es va cansar de mascarar-se atiant el foc i doblegar ferros en el martell. ¡Tot un senyoret embrutant-se en el carbó i tocant ferros rovellats! Començà a queixar-se de dolor de braços i deixà la ferreria.

Com Tomàs es va queixar de que l'ofici de ferrer era mol brut, son pare li'n busca un altre més net: el col·locà en un molí de farina. També allí faltava un peó. Tomaset començà a treballar resignat, però prompte es cansà d'ensacar i portar d’ací cap allà els sacs de farina. A mes a més, si en la ferreria semblava un carboner, en el molí, tot enfarinat, semblava un pallasso. Als pocs dies ja estava Tomàs en sa casa sense ofici ni benefici: ja havia abandonat el treball.

El nou ofici de Tomàs fou el d'aprenent d'oficial de fuster. Al principi estava content de veure que ni les serradures ni les borumballes l'embrutarien com el carbó i la farina, però prompte es va cansar de carrejar cabirons, portes i finestres, per lo que va deixar l'ofici.

Per fi van trobar per a ell la col·locació convenient: empleat del govern. Per influència d'un diputat a qui coneixien, li van concedir la carteria del poble: un càrrec que no embrutava i que no requeria ningun esforç físic, perquè es reduïa a atendre l'oficina i repartir les cartes a domicilio. Al principi li agradava pesar les cartes, certificar-les, ajudar al públic a fer girs i paquets, i unes altres menudeses pròpies de la noble professió que li havia caigut com una loteria. Però a poc a poc va anar fent efecte la seua malfaeneria: es retardava en tot, en repartir cartes i impresos i, el més greu, en els girs postals. Algun perjudicat el denuncià, li feren una inspecció i el tiraren de la carteria.

Encara va tindre la sort Tomaset de que el col·locaren en l'Ajuntament. L'alcalde i els regidors eren amics de son pare, per la política, i li van donar un enchufe: un càrrec de municipal, a les ordres de secretaria. La seva obligació només era repartir pel municipi les comunicacions de l' Alcaldia.

Però Tomaset encara va tindre oportunitat en aquest càrrec tant bo per a manifestar sa malfaeneria, defecte que li va valdre la mort: sempre anava pel carrer contant els passos i entretenint-se en romanços i gambals en tots els qui topetava.

Un dia anava pausadament pel mig del carrer, a repartir comunicacions de l'alcaldia. En açò un autobús corria més que anava, xiulant pel carrer demanant pas i a Tomaset el seu caràcter peresós li va pegar per no apartar-se en seguida, dient, "ja pararàs, ja pararàs, no cal que tingues tanta presa". L’autobús frenà estrepitosament, però el conductor no pogué impedir que el bus esclafara a Tomaset.

Artana Estiu 1995
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.