UNA RONDALLA MÉS

El xiquet que s'unflava.

Hi havia una volta un xiquet envejós qui, quan no li donaven gust en el que volia, s'unflava com un sapo. Li deien Pauet, vivia al carrer de dalt i va ser víctima de la seua passió, com contarem a continuació.

Pauet tenia un germanet, Peret, dos anys i mig més vell que ell. Com era major, Peret anava en tot davant de l'altre. Pauet sempre anava mirant a son germà per a imitar-lo, i volia ser igual a d’ell en tot.

Els seus pares, per la seva falta d'originalitat, solien dir-li "rellotge de repetició". Quan Pauet no aconseguia el que volia, el seu recurs era inflar-se com un botó i adoptar una actitud difícil i silenciosa, esperant que els seus pares el sostovaren.

Quan era xicotet ja donava mostres del seu temperament envejós: si sa mare agarrava al braç al seu germà, tenien que agarrar-lo a ell també; si no, li entrava una llarga plorera; si li compraven a Peret unes sabates, un rellotge, una estilogràfica, o el que fora, havien de comprar-ne dos, un per a cadascú; si no, Pauet s'unflava com un pavó i l'unflor li durava una tira de dies.
Se passava la vida queixant-se, i d'esta manera, queixant-se, queixant-se, Pauet obtenia totes les coses dos anys i mig abans del degut.

Era inútil que els seus pares li digueren que en aquest món tots no podem ser iguals: per exemple, la camisa i les sabates de Peret no li venien be a ell. Pauet no atenia a raons i sempre estava en els ulls posats en el seu germà, volent en tot ser igual a ell.

Així anava transcorrent la seua vida, ple d'enveja i de cels. Des de la bossa d'anar a escola fins la bicicleta, tot havia de ser igual. El cas era que els dos germans eren diferents en moltes coses: Peret era de naturalesa robusta, ben desenvolupat i apte per als esports, mentre que Pauet, sense ser un malaltús, era més finet i de complexió més dèbil, i no podia comparar-se en ell, cosa que li era difícil comprendre.

Succeí que el seu germà es va inscriure en una correguda de bicicletes. I Pauet va voler també córrer. Tots li ho desaconsellaven, perque ell no era per a eixos trots, però ell no va fer cas. Ve el dia de les corregudes, i Pauet al principi anava seguint a la comitiva de ciclistes, però més avant, quan arribà l’hora de pujar una muntanya per una carretera molt empinada i que requeria gran esforç, Pauet va començar a acalorar-se, per més que pedalejava, anava quedant-se arrere, i volent alcançar-los va fer un esforç sobrehumà, tant, que li fallà el cor i caigué una tamborinà, ell i bicicleta anaren a redolons per la carretera i es precipitaren barranc avall. Així acabaren els cels de Pauet.

Artana Estiu 1993
Per Josep Maria Guinot i Galan
El Pare Guinot.