CARTA DE JOAN FUSTER A ERNEST MARTINEZ

Sueca, 19 de març de 1954

Benvolgut amic:

No cal que us diga que som —àdhuc a Sueca— en l’akmé de la festa de les falles. No sé si es diu akmé, per­què jo de grec estic una mica in albis; però ja m’enteneu: en això que sol anomenar-se el moment culminant. Fins a mi arriba el soroll d’unes xarangues, l’esclafit dels co­ets i la indefugible sospita que una colla de “llauradores ab aspecte de regina” està desfilant per un carrer d’ací al costat. A Sueca no solien plantar falles a l’estil de Valèn­cia. La tradició primitiva s’havia conservat entre nosal­tres: els xiquets feien piles de trastos vells i els cremaven tal dia com ahir. Però resulta que no sé qui ha descobert que l’any 1854 el senyor Bernat i Baldoví va inventar la “falla rodada”, és a dir, la falla en el sentit actual, i que aquesta primera falla va plantar-se a Sueca. Jo no estic massa segur que això siga cert. És igual: el motiu ha es­tat suficient perquè els suecans hagen muntat també una falla molt com cal i hagen parlat de Bernat i Baldoví i del mestre Serrano, noms evidentment fallers. (Per cert que també enguany fóra qüestió de celebrar el centenari de El virgo de Viçanteta. No sé per què no. L’obra va datada de 1854). Ahir vaig poder fer una escapada a Va­lència —tinc la meua mare malalta, i m’he d’estar a Sue­ca necessàriament; hi vaig veure la falla del senyor Dalí, que és una cosa insípida; la gent n’està decepcionada; en alguna falla han posat una carabassa amb els inefables bigotis dalinians... Realment, aquests fallers tenen bo­nes eixides. En la del Mercat, de crítica “administrati­va”, es veu el senyor alcalde “tocant el violó” i els concejals “en la figuera”; també hi ha una carnisseria, amb el rètol “Subvenciones” (al·lusió a les de l’Estat), en la qual un gallec, un madrileny, un andalús i un aragonès tenen a les mans uns trossos ben grans i apetitosos de carn, mentre que al valencià només li han donat un os. En una altra, sobre el tema hidroelèctric, veiem un pantà sec, unes granotes emigrant o fent testament, i una velleta que ajuda a pixar el seu netet dins un orinal que diu: “Pro Pantanos”...

És curiós tot açò, de les falles. Sembla un esclat de vitalitat, i ho és, en efecte. Però resulta trist reflexionar-­hi. Pensat i fet; foc i flama (més flama que res). Intermi­tència, esperit de pirotècnia, que dura un instant i es morfon. El mateix esperit satíric dels valencians (el dels fallers, almenys) no té la consistència de la veritable sà­tira. En un article que he publicat al Levante extraordinari de falles, insinue que l’humor faller és un esteticis­me del riure: el riure pel riure, sense propòsit transcen­dent. Si critiquen la política madrilenya ho fan més que per altra raó, per passar l’estona divertits; l’endemà de cremada la falla, ja no se’n recorden, del motiu. El Po­ble valencià no té memòria. ¿No serà això la causa de la nostra desgana col·lectiva? Jo, estant a Barcelona, em burlava de molts monuments que veia pel carrer. “Això també ho fem a València”, els deia als amics barcelonins; “però allí tenim més bon gust, i ho cremem de seguida”. Ben pensat, no és una cosa tan trivial, com per a despat­xar-la amb una frase. Els monuments barcelonins seran horribles, indecorosos, veritables falles de pedra, difícilment removibles. Però suposen memòria, fins i tot una memòria massa prolixa. En canvi, a València... Quants valencians il·lustres hi ha sense un mal tros de pedra —ni que fos tan deplorablement al·legòric com el de don Teodoro— que els recorde! I si no els recordem, si no ens els recorden d’una manera o altra, ¿com sabran els valencians que han existit, que han fet obres estimables, que signifiquen quelcom en la vida del món? Fa pena, tot açò! I m’he referit als monuments per associació d’idees amb les falles. En aspectes més positius la cosa encara està pitjor.


[carta publicada en Fuster, J. (1999): Correspondència, vol. III (Ernest Martínez Ferrando), València, Eliseu Climent, pp. 167-170]