Ahir tinguérem a Ca Camot una altra sessió de la campanya Ni rei ni Rus (1707-2007). Xàtiva memòria viva. La llàstima és que la tècnica ens va fer feta i l’aparell no va enregistrar la conversa.
Per això m’afanye a fer-ne un resum d’urgència abans que les paraules escoltades se’m facen estantisses, avui que encara les recorde fresques i animades.
Les nostres “cronistes”: les germanes Montell, Lola i Mercedes, Lola Benet, Tere Marco i altres convidades, el nom de les quals ara no tinc a mà, que s’hi afegiren per donar testimoni dels seues records i la seua vivència.
Ahir era 25 de novembre, santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes i de les estudiants.
De la Catalina a Nadal un mes cabal.
Ahir era 25 de novembre, santa Caterina d’Alexandria, patrona de les xiquetes i de les estudiants.
De la Catalina a Nadal un mes cabal.
Per tant, aprofitàrem l’efemèride per parlar de Les Catalinetes, una celebració que encara avui dia es manté molt viva i arrelada a Xàtiva i a molts pobles de la Costera, fins i tot de la Canal de Navarrés (gràcies al Google m’assabente que s’ha recuperat a Ibi i Vinaròs). Tinc notícia que en algunes poblacions de la Noguera una semblant celebració es va mantenir viva fins a primeries del segle XX.
La festa de La Catalina o, més aïnes, Les Catalinetes, té lloc sobretot a l’escola -això no llevava que el comboi depassara aquest àmbit-. En aquest dia les xiquetes i els xiquets ixen al camp amb els seues mestres, per tot lo dia o només de vesprada.
És costum dur per benerar pa de llavoretes i torró de gat.
Segons les nostres cronistes, el torró de gat era el més bo i es fa amb sucre cremat i ametles.
Tanmateix, en aquells anys de la seua infantesa, anys de postguerra, franquisme i misèria, hi havia també l’anomenat torró de gos, més a l’abast de les butxaques populars, i que en comptes d’ametla l’elaboraben amb cacau.
La festa de La Catalina o, més aïnes, Les Catalinetes, té lloc sobretot a l’escola -això no llevava que el comboi depassara aquest àmbit-. En aquest dia les xiquetes i els xiquets ixen al camp amb els seues mestres, per tot lo dia o només de vesprada.
És costum dur per benerar pa de llavoretes i torró de gat.
Segons les nostres cronistes, el torró de gat era el més bo i es fa amb sucre cremat i ametles.
Tanmateix, en aquells anys de la seua infantesa, anys de postguerra, franquisme i misèria, hi havia també l’anomenat torró de gos, més a l’abast de les butxaques populars, i que en comptes d’ametla l’elaboraben amb cacau.
Els llocs que antany freqüentaven eren el camí de Sant Antoni i les Eretes, dos extrems als afores de la ciutat.
Cantaven -i canten- les cançons pròpies d’aquesta diada:
Cantaven -i canten- les cançons pròpies d’aquesta diada:
“Les catalinetes juguen a boletes
i els catalinots juguen a bolots.
Tu, catalineta, tu, que vas i véns,
dis-li a ta mareque vinga correguents”.
I encara hi ha qui hi afegeix:
“Que els pardals són grossos,
se n’ixen del niui a la matinada
faran xiu-xiu”.
O aquestes altres:
“Les catalinetes roden pel molí,
Una coca bamba i un barral de vi”.
“Les catalinetes mengen culleretes
i els catalinots mengen cullerots”.
(Com a afegitó a la notícia, anote una cançó, més beata, que he recollit a Canals:
“Les catalinetes roden pel sagrari,
agenolladetes, resant el rosari.”
En aquest dia, segons les nostres cronistes, els seus pitjors mestres esdevenien una mica humans. Ja que la majoria eren mestres del franquisme i feien entrar la lletra a colps de vara. N’hi havia qui usava una llarga canya que li servia per fuetejar sense haver de moure el cul de la cadira.
Era habitual la figura del delator, el xiquet o xiqueta que assenyalava altres companys perquè foren obligats a posar-se davant del mestre i rebre el colp de regle o de vara a la mà. Carxots i bescollades no hi faltaven tampoc.
Recordaren el sadisme amb què alguns i algunes mestres feien servir els seus estris, fins i tot eren capaços de trencar-los d’un colp sobre l’esquena tendra d’una xiqueta o un xiquet. Es conta el cas d’un mestre que era capaç de fer servir la seua sivella falangista. La letra con sangre entra, era la pedagogia.
Si se’n pot dir pedagogia i no simple degeneració sàdica. En moltes ocasions la família aprovava aquestes pràctiques violentes: Quien bien te quiere te hará llorar. D’aquelles pràctiques de vara i carxot jo encara n’he estat testimoni.
La crònica recollida en l’anterior sessió,
Llavar i viure i la plaça de la Bassa,
ja està transcrita i esperem que per a la propera cita -13 de gener:
Xàtiva ciutat de cine(s)- la puguem presentar en paper.
