DIARI D´UN PLAY-BACK

Tot va començar fa uns 3 mesos enrere, quan després d´un any sense participar al concurs de play-backs, totes teníem un mono que ni s´ho podeu imaginar. La cançò ja estava clara, així que sols quedava captar a gent (con si d´una secta es tractara), per tant eixa va ser la primera feina que começàrem fent les veteranes, i aconseguírem noves incorporacions com la de la meua germana Eva, com la de la nostra particular maquilladora, que a més enguany ha sigut també component del grup Espe i la d´Inma, àlies la Prima, que si no recorde malament, no havia eixit mai al concurs; després la resta més o menys ja havíem eixit en alguna que altra ocasió.

Després de tindre un grup prou nombrós començàrem amb els assatjos, quedàvem quasi tots el dies sobre les 19:30 hores i estàvem una horeta o una horeta i mitja, per tal de que les noves incorporacions no s´agoviaren massa i no ens abandonaren a la primera de canvi. Els mesos començaren a passar i la cançò la teníem un poc en batjoqueta (és a dir, més verda que un pepino), però com que les noves incorporacions ja estaven integradíssimes en el grup i no tenien escapatòria, decidírem començar a quedar vesprada i nit. Així que la setmana que més fred i mal oratge va fer en tot l´hivern, començàrem a quedar a les 22:00 hores també.

Al cau feia un fred de mil dimonis, però Mónica Naranjo amb el seu crit de guerra "Kambalaya", ens feia entrar en calor en un 3 i no res. Els dies passaven i el concurs s´acostava, i el final de la cançò era un desastre espantós.

Mentrestant, la modista anava cosint-nos els trajes que havíem decidit portar eixe dia, i els encarregats del decorat anaven donant-li forma al que es va convertir no en un decorat, sinó en un gran decorat.

Per fi arribà el cap de setmana abans del concurs, i com era desperar l´únic que férem fou assatjar, assatjar, assatjar i acabar d´arrematar els trajes, per tant la família, amics, homens, nóvios, etc...... no saberen quasi res de totes nosaltres en 3 dies.

Després de l´esprint del cap de setmana, arriba el gran dia, el dia 18 de Gener de 2010, el dia que la Falla Xúquer presentava la seua cançò a concurs, una cançò que ens porta rialles, plors, crits, discusions, però a la fi molta il·lusió, il·lusió que decidírem que esborraria tots els mals records i els mals ratos que passàrem els mesos d´abans.

El gran dia quedàrem a les 15:00 hores al cau per al que començara la sesió de perruqueria i maquillatge. Intentàrem arreplegar la major quantitat de voluntàries per a que ens ajudaren a estar tan especatculars com ho estàvem. D´entre elles estaven, al càrrec de cardar els cabells Sònia, La Pelaya, Carla Moralita, Eva (la cunya de Laura i Elsa) i ma mare. Fent la forma que havia de tenir el maquillatge s´encarregava Espe, amb el relleno dorat teníem d´encarregada Encarni, omplit el relleno roig estava Trini, i Estela la teníem fent el maquillatge complet. Tot seguit, les components dela tribu, passàrem a posar-nos les tires de lentejueles, les encarregades de dita tasca eren Maduixana i ma mare; i les romanes passaren a que els feren el pirri per a possar-se el casc. Uma vegada totes apunt ens encaminàrem cap al "Centre Bernat i Baldoví", deixant a les perruqueres, maquilladores i resta d´ajudants arrimant tots els trasts i tancant el cau.
Els nervis es palpaven en l´ambient, i per tal d´aplacar-los feren acte de presència el Sr. Cerveró i algun xupitet de blavet.

Bé, una vegada totes vestides i decorat montat (que per cert es quedà de luxe, i la flama va ser impressionant), començàrem amb els assatjos d´última hora a l´escenari del cine per tal de familiaritzar-nos amb ell. I sorpresa!!!!!!!!!!!!!!! va ser un autèntic desastre, entropeçàvem les unes amb les altres en les entrades i les eixides, no ens donava temps a gafar tots els complements............ en fi els nervis començaren a créixer d´una manera descomunal. La gent de la falla intentava donar-nos ànims, però nosaltres sabíem que la cosa no estava funcionant, i el que era pitjor, que el temps corria a la nostra contra.
Però com tota bona història, aquesta també va tenir un final feliç, després d´algunes modificacions d´última hora i les instruccions que els donàrem a les encarregades de les cortines (gràcies xiques i xics), el play-back començà amb una presentació excepcional, ixírem, interpretàrem la cançò amb força, ganes i moltíssima il·lussió, i com no TRIOMFÀREM.

Bé tot açò és un xicotet resum del que vaig sentir jo aquell dia, ja que no podiria plasmar ni en 100 fulls totes les emocions que es viuen.

Ara m´agradaria que cadascuna contara la seua vivència, que de segur que serà diferent de la meua.

Ara sols ens queda fer el sopar de play-back, perquè encara que no ens emportem res, puc dir que estic orgullosa de formar part del grup de play-back de la Falla Xúquer, perquè totes i cadascuna de vosaltres sou genials i m´encanta compartir ixos moments amb totes vosaltres, començant per la meua mitja taronja en el camp artístic Pepa, disfrutant de les noves incorporacions Eva, Espe i Inma, que ens heu fet passar uns grans moments de rises. Laura que posa el cor i el fetge en cada assaig, Fanny i Desi que no han fallat a quasi ningun assaig, el trio la-la-la Marta, Montse i Nerea que ens han tret de les nostres caselles per la seua falta d´assitència però que al final estigueren a l´altura, Aïda i Àngeles, que tot i no ser de les que més han vingut, no m´ho explique, però quan venien es sabien el ball, sou unes cracks. La parella formada per Zipi i Zape (Carla Capellino i Patri), que un any més han estat al peu del canó. I com no la nostra prota Elsa, que moltes vegades venia amb l´escopeta carregada, però que també hi ha que dir, que de quant en quant necessitàvem la seua mà dura per tal de posar-nos les piles, per tot açò gràcies xicones!!!!!!!!!!, ara recorde perquè m´agrada tant ixir al play-back.